Korea: Cookin' NANTA Preview

NANTA!!!!!

Hola de nou!!

La setmana passada vaig anar a veure un espectacle molt interessant que gaudeix d'una gran popularitat a Corea del Sud (sobretot entre els turistes) i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Tant de bo tingueu la oportunitat de veure'l, perquè val molt la pena.

S'anomena 'NANTA' i es tracta d'una "non-verbal performance" (és a dir, que no parlen -> com el Tricicle o Mister Bean) en la qual es combina la música, la dansa, les acrobacies, la mímica i la cuina. Va debutar el 1997 i des de llavors s'ha convertit en un referent mundial pel que fa a espectacles de percussió (va estrenar cartell a Broadway el 2004). És un espectacle que consisteix en una trama ben senzilla (que sempre és la mateixa, malgrat que hi hagi diverses companyies de Nanta):

"Un grup de cuiners han de preparar un banquet nupcial que començarà a les 6 en punt". Com que els queda poc temps i molts entrebancs per endavant, hauràn de fer servir tota la seva audàcia per acabar els plats a temps. Per a fer-ho, mentre cuinen menjar de debó (que uns pocs escollits entre el públic poden desgustar durant l'espectacle) fan diversos números d'acrobàcies i de percusió utilitzats tots els estris i utensilis de cuina imaginables (el número dels ganivets és boníssim). A més incorporen a les taules de cuina uns fogons per cuinar el menjar i que en ocasions serveixen per "rostir" el personal (:P).

El número final és el més famòs, en el quan utilitzen melodies de percussió tradicionals - samullori- amb els antics tambors coreans per tal d'acostar aquesta tradició milenaria al públic estranger i fer-la més amena.

Pel que fa a mi, haig de confessar que no m'esperava que m'agradaria tant. Comença "light" i en un to distès que fa que riguis a cada moment. Tenen molta gràcia i sentit de l'humor i els "gags" estàn ben trobats. Després s'escalfa l'ambient quan comencen els números amb foc i aigua i quan treuen gent del públic perquè els ajudin a cuinar (d'una manera tan distesa i divertida que et fan venir ganes de pujar tu també). Però el número final és boníssim. Simplement insuperable. La iluminació, la coreografia, el ritme, la percussió, creen un clima únic que et deixa amb la boca oberta. Literalment. Relament s'estàn uns 20 minuts tocant els tambors sense parar amb una energia brutal.

Si mai teniu la oportunitat, no ho dubteu. No us decebrà.

Us deixo unes imatges i un vídeo perquè us en feu una idea i també l'adreça web oficial perquè en feu un cop d'ull (http://nanta.i-pmc.co.kr/en/sub1.asp)!

Vídeo Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=0XQ-hFrhE_Q&feature=related 

Mort a Corea (?)

Hola de nou!

Bé, això no és una nova entrada pròpiament dita, més aviat una anècdota que ha passat aquesta setmana i que volia compartir amb tots vosaltres. Segur que us deixarà tan astorats com a mi!

Dilluns al matí la universitat va rebre els estudiants estrangers que començàvem les classes de coreà vestida de dol. Just davant de la porta del dormitori hi havia col·locat des de les 8 del matí un velatori portàtil per plorar la mort d'un ex-alumne de la universitat. 

La veritat és que l'emplaçament del velatori ja em va semblar completament fora de lloc, però no és res comparat amb el que va passar a continuació. A les 8:15 va aparèixer un autocar plen de gent que venien de l'enterrament, entre els quals hi havia amics, companys de feina i familiars. La jove vídua (entre 20 i 30 anys) i la mare del difunt van baixar de l'autocar amb l'urna als braços i es van dirigir juntament amb un sèquit funebre a l'edifici de ciencies socials (que és on estudiava el noi). 

Jo havia d'anar a classe a les 9, així que els vaig deixar enrere quan entraven a l'edifici (a ells i als que encara ploraven al velatori - que eren bastants, i molts d'una generació complentament diferent a la del difunt - mimetisme). 

Tot l'assumpte era força atípic, així que vaig preguntar als meus amics coreans què estava passant (de fet, al principi, en veure tanta gent que el plorava vaig pensar que era un professor molt estimat; però la gent simplement el vetlla perquè era un alumne de la mateixa universitat, no perquè el coneguessin relament).

Bé, segons m'han explicat, quan algú mor a Corea i els seus familiars volen celebrar un enterrament d'aquest, passa el següent:

1) Se celebra la cerimonia religiosa pertinent segons les creences del difunt, se l'incinera i es retorna les cendres a la família. Llavors els serveis funeraris proveeixen autocars per a tothom i comença el llarg viatge per la vida del difunt.

2) Primer es dirigeixen tots a la casa on va nèixer (encara que ja no hi visqui ningú de la seva família) i el vetllen (normalment, davant de la porta). M'han dit, que fins i tot a vegades entren a la casa que ocupa una altra família, posant-los la urna de l'anònim difunt al mig del menjador!

Si tenim en compte que la vetlla a la universitat on va estudiar va començar a les 8, us podeu imaginar a quina hora van anar a picar la porta de la casa on va viure i de l'insititut on va estudiar. Com que el noi acabava de llicenciar-se feia poc, la univeristat el volia recordar amb tots els honors, així que van deixar el velatori posat tot el dia.

3) Després, es veu que el sèquit es dirigiex a la feina del difunt i, per escabrós que pugui semblar, dipositen l'urna a l'escriptori que ocupava i fan que tothom deixi de treballar per vetllar-lo un moment. Després els ex-companys de feina poden seguir treballant, mentre els familiars segueixen el viatge als llocs clau (o importants) en la vida del difunt. Imagineu-vos quan pot durar això amb un home/una dona de 90 anys!!!!!!

La veritat és que no sé quin tipus de religió fa aquesta ceremonia o si hi ha molta gent que la fa, però només d'imaginar-me tot Seoul ple d'autocars i sèquits amb urnes anant a les empreses, a cases privades, univeristats,..... per tot arreu..... em dona un malt rotllo!

Tot i així haig de dir que sembla que quan més gran és el difunt i a més llocs ha viscut/treballat, més reduït és el número de llocs de vetlla, i simplement es limiten a la casa familiar i el lloc de treball on va estar més temps.

I això és tot xD.

No, ara de debó, em sap molt de greu la pèrdua d'aquest noi, que deixa vídua una pobra mestressa de casa (i en els temps que corren a Corea això és molt dur).

Però espero que la pròxima vegada posin el velatori al Hall o dins alguna facultat, no davant la porta del dormitori!

PD: Prometo que la pròxima entrada serà sobre alguna cosa més alegre....

PD2: R.I.P. Ex-alumne anònim.