dimecres, 22 de setembre del 2010

AJUMA!


El capítol d’avui va dedicat a totes les ajuma de Corea!

- Comencem per la pregunta bàsica: Què és una ajuma?

 “Ajumoni” significa “senyora”, i s’utilitza per designar tota dona casada a partir dels 30 anys. Ajumoni és sinònim d'"ajuma", però s'utilitza amb més de respecte. 
La seva parella és l’ “ajushi” (“senyor”), tot home casat o més gran de 30-40 anys.

- Perquè són tan famoses i polèmiques?

Les ajumes a les quals em refereixo aquí són un tipus específic de dona. Són dones majors de 40 anys (les més perilloses tenen entre 50-60 anys)  que van nèixer/crèixer durant l’època de la guerra civil coreana i van haver de pagar un preu molt alt per sobreviure durant la postguerra.
La majoria són dones que van haver d’aixecar el país i van passar-se la major part de la seva vida treballant de sol a sol per alimentar els seus.

I ara, creuen que ja han fet prou sacrificis i els toca a la resta pringar. Fins aquí, fins i tot nosaltres podriem estar d’acord amb la seva opinió, perquè realment ho van tenir difícil (no totes, moltes són ajumes amb marits rics i sacrificats; mestresses de casa malcriades :P).
El problema és que són molt maleducades i tenen molt mal geni. Quan te’n trobis una al davant, deixa-la passar. Si no, et donarà tal empenta que t’enviarà a la paret (hi ha tota mena d’històries de persones amb enguinços, blaus, torçadures,... per culpa de l’atac d’una ajuma amb pressa).
I la cosa al metro empitjora. Quan les portes s’obren, abans de deixar sortir la gent, ja hi ha una munió d’ajumes que entren corrent, a cops de colze, i s’inicia una batalla per aconseguir lloc. Quan n’hi ha un de lliure se’l disputen entre elles, corrent literalment per asseure’s-hi les primeres o increpant a la més ràpida. Però si no n’hi ha de lliures, i tu estàs assegut, ja has begut oli. Se’t planten al davant i comencen a fer pressió psicològica. Gemeguen, et miren amb cara de pena, fan veure que estan molt cansades, parlen entre elles de com n’és la joventut de desagraida als teus nassos... Finalment, cedeixes perquè no vols problemes i t’aixeques. La majoria de vegades no et donen ni les gràcies, però si ets estranger, a vegades s’estàn 2 minuts agraïnt-t’ho (elles i els ajushi del voltat que són molt majos), encara que abans et posessin verd per estar assegut.

També són famoses per escopir al terra, colar-se a les cues (jo en vaig veure dues colant-se al metro), queixar-se per tot, increpar la resta de la humanitat, ser molt deagradables i no ajudar mai al viatger perdut. Els coreans els hi tenen por, i hi ha programes de televisió humorísitcs on aprofiten aquest personatge per donar calvots a tort i a dret. De fet, el major malson de les noies coreanes és casar-se i convertir-se en una ajuma d’aquestes.
Però els temps van canviant, i a poc a poc, les noves ajuma són dones més modernes, independents, que no han conegut les penúries de la guerra, i per tant, han tingut una vida més feliç.
El més curiós del cas, és que els ajushi (els marits) són molt simpàtics. Sobretot si ets estranger, de seguida et venen a ajudar, o t’ofereixen el seu seient al metro, o t’intenten parlar en anglès,... Crec que fins i tot ells estan acovardats amb les seves esposes...

- Com reconèixer una ajuma?

Es veuen d’una hora lluny. Sempre van amb el seu uniforme de batalla. Roba hortera i totalment kitch (potser dels anys 50), visera extra-gran inconfusible per protegir-se del sol i tot el cabell encrespat. Les ajuma són famoses per les seves permanents i pel seu aspecte “freak” sense límits ni vergonyes.
I encara se les veu més els caps de setmana, quan van en grup a la muntanya a fer trekking, perquè van tan equipades que sembla que vagin a pujar l’Everest.

En aquest sentit, crec que és molt entranyable quan veus grups d’ajumes o matrimonis grans equipats per anar d’excursió. Sense dubte, són persones amb una fortalesa i un esperit a prova de bombes. Llàstima que siguin tan destroyers!

Ah, se m'oblidava! Una cosa que està molt de moda però que és altament perillosa són les excursions en autocar de les ajuma, dins els quals totes se situen al passadís i es posen a ballar al ritme de música disco (els qui hagueu vist la película coreana "Mother" ja sabeu de què us parlo). Sembla que el govern vol prohibir aquest tipus d'activitat perquè hi ha hagut diversos incients amb ferits (no oblidem que són senyores de 60 anys) però les ajumes oposaràn resistència! A veure qui guanya la batalla!

Per acabar, us deixo unes fotografies perquè us feu una idea de les “scary ajuma” que tenen atemorit el país (tot i que hi ha qui diu que elles són el motor real del país, i que sense elles Corea sen va a fer punyetes...).








dilluns, 13 de setembre del 2010

Adaptació a Corea 2.0


안녕하세요!! (Hola!)


Cada cop estem més familiaritzats amb la ciutat i més adaptats a la cultura coreana. La veritat és que Seül és una ciutat molt còmode per a viure-hi, fins i tot per als estrangers. Malgrat que als comerços, sobretot els tradicionals, no hi ha res en anglès, el metro i els grans centres comercials estan molt ben indicats i senyalitzats, i sovint hi ha una persona en el punt d'informació que parla les llengues bàsiques a Corea: xinès, japonès i anglès.

Però, de totes maneres, aquí no hi ha gaire persones que parlin anglès, ni tan sols els joves, i sovint ens fem un embolic  jo i els venedors quan vaig a comprar alguna cosa. Per tant, una cosa molt útil de servir és la T-money. 
La T-money és una targeta de metro, originalment, que es por recarregar com si fos un moneder, i serveix tan pels transports (sobretot va bé pels transbords diaris a diverses línies de metro, en els quals només pagues una vegada; d'altra manera has de pagar un viatge senzill cada cop que canvies la línia) com per pagar els taxis i els "convenience store". 
Aixó últim són uns establiments molt típics al Japó (importats dels EUA) que hi ha també a Corea. Són uns petits "colmados" on hi tenen menjar bàsic i utensilis varis de primera necessitat. Estan oberts les 24h del dia, i tots també disposen d'un caixer automàtic internacional on pots treure diners de qualsevol tipus de targeta de crèdit.
Així doncs, amb la T-money es pot pagar el transort i el dinar/sopar (sovint tenen plats preparats que només cal escalfar al microones de l'establiment mateix, com: espaguettis, boles d'arròs, fideus, carn adobada, burritos,...)!

Haig de confessar que encara no he fet gaire turisme. En part perquè fa molta calor i plou cada dia, i en part perquè preferia primer situar-me i tenir un horari programat per saber de quan de temps disposo per a fer aquestes activitats. Ara ja sé que fins el dia 3 d'octubre no comença el curs de coreà a la universitat. Fins aleshores, només tinc 2 dies de classe a la setmana, dijous i divendres, 3 assignatures de 2 hores cadascuna (societat coreana, relació entre corea i la resta del món, i conversa de japonès).
Per tant, a partir de la setmana que ve, que ja no farà tanta xafogor, de dilluns a dimecres aniré a fer turisme i intentaré fer moltes fotos per poder-vos-les ensenyar. M'han dit que el que és més bonic són els diversos palaus reials (els més antics daten del segle s-XVI) que han estat reconstruits al detall després que els japonesos els destruissin tots durant l'ocupació japonesa de principis del s.XX (en la qual Corea va passar a ser colònia japonesa durant uns 30 anys) i s'encarreguessin de destruir tot el que fos remotament coreà, tant edificis, com la llengua, els balls, les tradicions, i sobretot el poder reial (el rei es va rendir després d'un any de setge i després que assessinessin la seva reina d'una forma cruel --> us estalvio els detalls perquè són força escabrosos, com tot el que el japonesos van fer per l'Àsia durant l'etapa imperialista expansionista.)

A part dels palaus, temples i museus d'art, que n'hi ha molts, el més turístic són les esglèsies que diversos missioners de religions estranyes ("sectes") van fer construir quan es va acabar el veto al cristianisme. Però no són gaire interessants, almenys arquitectònicament parlant. De fet ja he vist unes quantes, i més aviat són lletjotes i fan certa por... 
Per estrany que sembli, a Corea són molt religiosos (crec que un 60-70% dels coreans creuen en Déu - la majoria dels quals són protestants). A més, són molt donats a seguir religions "noves" d'aquestes americanes, com la dels "adevenimients", la de l'ejèrcit de jesucrist, la del arca de noé, la del 7è dia, la de l'apocalipsis,... També hi ha les luteranes, ortodoxes, catòliques, metodístes, les evangelistes (com la meva companya d'habitació), testimonis de Jeovà, missioners de Déu, ... 
En fi, que aquí es normal que un amic et citi "Job 8:9" o "Mateu 23:4" en una conversa casual!

Retornant al fil de les atraccions turístiques, m'inclino més a veure la torre de Seoul, o pujar l'"edifici 63" que té unes magnífiques vistes. Ah, i passejar per la riba del riu Han, que és preciós i enorme!!! De fet, a la part de la ciutat que està a l'altre costat del riu només hi he anat un cop, però sembla molt interessant (des de la meva universitat al riu hi ha 1:15h en metro!, i això que jo estic a prop del centre!). 
Us adjunto un mapa de Seül i un del metro perquè us feu una idea d'on sóc i com de gran és això (jo estic al districte de Dongdaemun-gu i el districte del centre és Jung-gu). La meva parada de metro és la de la línia 1 (blau fosc) i es diu igual que la universitat: Hankuk University of Foreign Studies (a dalt a la dreta!). [Si ho veieu massa petit, són fotos extretes del google!]

També vull anar al parc d'atraccions d'Everland o el del Lotte World. Lotte és un macro conglomerat econòmic com Hyundai o Samsung, que a Corea ho dominen tot. Al seu nom tenen: centres comercials, cinemes, parcs d'atraccions, hotels, empreses de tot tipus, cotxes, electrònica, electrodomètics, indústria pesant, indústria naviera, armament, accions a borsa,... Tot és d'ells, és com si tots els negocis del país els maenguessin quatre (de fet, crec que són unes 10 o 20 empreses que concentren el 90% dels productes coreans).
A veure si algú s'hi anima!

I per avui ja està. El pròxim dia el dedicaré a fer un especial "ajuma" (són l'ànima de Corea)!! ^o^









Primeres impressions de Seül



En aquesta primera entrada, us parlaré una miqueta de Seül i dels seus habitants.

El nucli central actual és tan modern i futurista com Tokyo o Nova York i el barri de negocis també també ho és força. Tota la zona sota del riu és nova, perquè s'hi va començar a construir desprès de la guerra civil coreana, així que no té més de 50 anys. 
La resta de barris "cèntrics" ja són més tiradets, com els barris "cutres" d'Osaka o Fukuoka. I la periferia, en segons quins llocs, s'assembla a la deixadesa d'algunes ciutats xineses. 
De fet, els coreans mateixos són una barreja entre els japonesos i les xinesos, amb un punt europeu (tirant a llatí-espanyol) molt interessant. Per alguna raó els anomenen els "llatins asiàtics". Són més oberts i expressius, i criden molt al carrer (com autèntiques verduleres), i els agrada molt el contacte físic, sobretot entre persones del mateix sexe (és un signe d'amistat veure dos homes agafats del bracet pel carrer o dones agafades de la mà).
Els coreans, sobretot els habitants de Seül, treballen molt, però no tant com els seus veïns asiàtics. Així poden  gaudir una mica més del seu temps d'oci (el cap de setmana més de la meitat d'urbanites surten d'excursió al camp per respirar una mica d'aire pur). 

Pel que fa als seus costums, tenen una gran semblança als japonesos, degut a la influència del confucianisme i el budisme a les seves vides, però encara tenen actituds una mica brutes com la dels "xinesos" d'escupir al terra, o llençar-hi la brossa (resultat de la moda japonesa absurda de no tenir escombraries al carrer perquè "fa lleig" i perquè els fa por que els terroristes hi col·loquin bombes --> pitjor el remei que la malaltia!); i es nota que la ciutat està en ple creixement i modernització (sembla que cada 6 mesos canvien els negocis, sobretot els bars i cafès, i cada any apareixen nous gratacels; fins i tot als coreans els maregen tants canvis ).
El 2010 ha estat l'any del disseny de Seül i això ha fet que es posés molt d'interès en modernitzar la ciutat i fer-la "maca". Fins ara tots els edificis construits eren resultat de les runes que van quedar després dels bombardejos i el setge a la ciutat durant la guerra, i buscaven la funcionalitat i l'abaratiment dels costos per sobre de l'estètica. Ara, aquesta percepció va canviant, com també entren amb força la preocupació pel canvi climàtic i el reciclatge. En resum, estic segura que en 10 anys la ciutat serà tan bonica i moderna com el mateix Tòquio.

I això és tot per ara!