Avui després d’una llarga absència torno al blog per parlar d’unes dones fascinants, la història de les quals vam tenir el plaer de conèixer amb la família quan vam viatjar a l’illa de Jeju, al sud de la península coreana.
Abans de començar a parlar de les Haenyo, vull recalcar que l’illa de Jeju és un dels indrets més bonics on he estat (de fet, és candidata a formar part de les “New 7 Wonders of Nature”) i aquestes excepcionals dones de les quals parlaré avui són només un dels molts atractius que té l’illa. M’agradaria fer un altre article introduint-vos l’illa turísticament, però per manca de temps, he preferit deixar-ho, potser, per més endavant. Dit això, espero que gaudiu de l’article.
Definició:
Les haenyo (해녀 “海女” literalment dona del mar), altrament anomenades les sirenes coreanes, són dones bussejadores que viuen a l’illa de Jeju i representen la força i la voluntat de tota una comunitat que al llarg de la història han desafiat (i vençut) una vegada i una altra tot aquell qui posava en entredit la seva vàlua com a dones i com a bussejadores. Avui dia són el record vivient de l’únic matriarcat existent en tota la història de la península coreana i part de l’Àsia.
Les haenyo són capaces d’aguantar la respiració durant més de 2 minuts sota l’aigua i baixar a profunditats superiors als 20 metres, amb res més que un banyador i un arpó. Aquestes habilitats provenen d’una llarga tradició de fa 1.700 anys enrere, quan els habitant de l’illa de Jeju van començar a submergir-se al mar desafiant els taurons i les medusses verinoses cercant mariscs, orelles de mar, eriçons de mar, algues, pops i cloïses.
Malgrat que les haenyo s’han professionalitzat molt amb els anys, i ara ja no bussegen en les condicions precàries amb les quals bussejaven abans, la seva feina segueix essent tan dura com fa segles, en part perquè encara avui dia es capbussen sense emprar cap tipus d’equipament de busseig, confiant únicament en els seus pulmons.
Quan realitzen les seves immersions van equipades únicament amb un vestit de neoprè, unes ulleres aquàtiques, un cinturó de pedres que les manté equilibrades i un cabaç acabat en xarxa on van guardant tot el que recol·lecten del mar.
Història:
Sembla ser que fins fa pocs segles a Jeju només podien fer aquesta feina de busseig els homes. Però va arribar un dia en el qual ja no els reportava beneficis, perquè era una feina molt dura i havien de pagar impostos molt elevats al govern per tenir dret a submergir-se. Irònicament, les dones, en ser considerades inferiors als homes segons la doctrina Confucionista (la religió oficial de Corea en aquells temps), no havien de pagar aquests impostos, ja que no es contemplava que poguessin treballar més enllà de la seva llar. Així doncs, per tal de mantenir les famílies, les dones es van convertint en les úniques bussejadores de Jeju (en aquella època, la feina més mal vista i pagada de totes). Malgrat això, amb el temps van descobrir que era una feina que se’ls donava millor a elles que a ells, perquè les dones no tenen tan de greix corporal i a més tenen una capacitat innata per mantenir els seus cossos calents durant les immersions. Així doncs, les nenes començaven a aprendre l’ofici als 6-7 anys i ja no deixaven el mar fins que morien (diuen, a més, que les haenyo tenen tendència a viure molt de temps, la qual cosa els permet submergir-se fins als 90 anys, si gaudeixen de bona salut).
Com que la venda de productes del mar era la principal font d’aliment de l’illa, les haenyo de seguida es van convertir en la principal font d’ingressos de cada familia jejuenca, i això va derivar en la formació de la primera i única societat matriarcal coneguda a Corea.
Paral·lelament, com que no hi havia mar per a totes, grups d’intrèpides haenyo van deixar Jeju i se’n va anar a diversos punts del mapa a fer la mateixa feina però en mars diferents. És el cas de les haenyo que van anar a la Xina, al Japó o a Rússia i s’hi van quedar a viure, fundant a més una escola de haenyo i instruint a les locals en l’art del busseig a “l’estil haenyo”. Cal destacar la labor que van fer al Japó, on van donar lloc a les “ama”, les famoses bussejadors de perles japoneses, que ho van aprendre tot de les seves germanes les haenyo; i no podem oblidar les intrèpides que van establir-se a Vlasivostok (Rússia) – us imagineu submergir-vos en aquelles gèlides aigües quan encara no s’havia inventat el neoprè?
(Ama japoneses)
Matriarcat i Lluita:
L’estatus de matriarcat a les llars de Jeju no es va assolir sense abans haver de lluitar aferrissadament contra els seus propis marits, el govern, la religió i finalment els invasors japonesos. Les dones de Jeju es van anar convertint, poc a poc i victòria a victòria, en les autèntiques heroïnes d’un poble que fins fa poc (i com passa sempre) no els ha sabut reconèixer la feina feta.
Com hem dit abans, gràcies als beneficis que aconseguien recol·lectant fruits del mar, les haenyo es van convertir en el cap de família i cap de la comunitat. Per entendre aquest fenòmen, cal tenir també en compte que la major part dels homes van decantar-se per la pesca i durant 6 mesos l’any eren fora de casa a alta mar, deixant els afers de la comunitat i de la llar aparcats. Naturalment, les dones van prendre el seu rol i van començar a gestionar els seus pobles, creants a més tota una nova corrent religiosa (basada en rituals shamanistes) que tenia la base en la mitològia marina i girava al voltant de la seva deesa del Mar, que les protegia dels perills durant les immersions i els donava bona sort en la recol·lecta.
Així doncs, mentre els pocs homes que quedaven a l’illa s’ocupaven dels nens i de la llar, les dones portaven el pa a casa i i administraven els bèns de la comunitat.
Aquest canvi de mentalitat xocava totalment amb la cultura confucionista de subjugació de la dona, per la qual cosa les haenyo es van convertir en el principal enemic del govern central coreà i dels seus propis marits. Als marits va ser fàcil convèncer-los quan van veure que les dones els posaven un plat calent cada dia a taula, però el govern va fer els impossibles per tornar a “domesticar” aquelles dones. Malgrats els seus esforços opresors entre els quals destaquen detencions policials, coaccions, amenaces, boicots mercantils i absurdes regulacions segons les quals les dones no podien bussejar perquè (en aquella època) no duien res més que una fina camisa de cotó durant les immersions, es van haver de rendir i van decidir fer la vista grossa i deixar les haenyo tranquiles, assegurant-se, però, que aquesta onada “feminista” no arribava a la península.
Finalment, cal explicar el paper clau que van tenir les Haenyo durant la invasió japonesa de finals de segle XIX i principis de segle XX. Com molts ja sabeu els japonesos durant la seva etapa expansionista i imperialista van envaïr Corea, van matar-ne la família reial i van annexar la península coreana al Japó com una colònia més. Van governar Corea durant gairebé 50 anys (el famosos “anys de la vergonya” segons els coreans) ajaponesant el país tant com van poder (parlem de repressió política, cultural i religiosa – van arribar a prohibir el coreà i imposar el japonès!).
[Incís: Afortunadament en perdre la II Guerra Mundial els japonesos van perdre també el poder sobre Corea, malgrat que fou aquest buit de poder momentani, junt amb la voluntat tan d’EUA com de Russia de quedar-se amb el “botí” del país sense “amo” l’origen de la guerra civil coreana i la posterior divsió Nord-Sud].
En fi, tornem enrere. Quan els japonesos van arribar a Jeju disposats a conquerir també aquesta illa i endur-se’n les dones cap al Japó per convertir-les en confort women (500.000 dones coreanes que van segrestar i dur al Japó per convertir-les en esclaves sexuals de les tropes japoneses – un altre dels molts crims contra la humanitat dels que els japonesos van quedar impunes), les nostres admirables Haenyo van sortir en defensa del seu poble i la seva gent, i segons diuen van lluitar tan aferrissadament contra els invasors, fins i tot arribant a la lluita cos a cos, que s’han convertit en el referent de la resistència coreana als japonesos.
Val a dir que no van poder fer fora els invasors de l’illa i que en el procés de resistència van morir molts homes i dones (els japonesos exterminaven pobles sencers afusellant-los o calant-los foc mentre dormien); però va ser la seva demostració de força i tenacitat que va fer que els japonesos perdessin l’interés en conquerir l’illa a costa d’importants baixes entre les seves files i es van limitar a deixar-hi un petit exèrcit per sufocar els insurgents cada cop que tornaven a revoltar-se. També diuen que van intentar prohibir les haenyo fer la seva feina, però després d’una demostració de poder per part de les sirenes coreanes i els seus arpons, les van deixar tranquiles.
[He intentat trobar quin paper va jugar Jeju i les seves heroïnes durant la posterior guerra civil, però no hi ha massa informació llevat del detall que de seguida va ser ocupada pels americans i utilitzada com a base d’operacions, i malgrat que sembla que s’hi van produir algunes batalles importants, on van morir bàsicament civils (danys col·laterals), la guerra entre comunistes i capitalistes es va produir més aviat a la península. Però recentment he trobat una fotografia de coreanes entrenades per a fer de soldades durant la guerra en uns camps d'entrenament especials femenins a Jeju. Aqui les tenim:]
Evolució i perill d’extinció:
Els anys han anat passant des d’ençà i la importància sobre l’economia de Jeju que un dia van tenir les bussejadores l’ha guanyat a pols el turisme.
Durant la dècada dels ‘50 hi havia registrades a Jeju 30.000 haenyo i no va ser fins la dècada dels ’70 que aquesta professió i els seus beneficis van fer un tomb inesperat. En aquells temps van començar a exportar orelles de mar, nàcar i cloïses al Japó, qui pagava quantitats astronòmiques per aquests béns tan preuats. Això va permetre les haenyo fer-se d’or o si més no recaptar suficients diners per comprar una casa a la capital i enviar les filles a la universitat. Moltes van deixar de treballar en constatar que podien viure la resta de la seva vida del havien guanyat i/o dels sous del marits i els fills en el sector del turisme. Per això el 2003 es van registrar només 5.650 haenyo en tota l’illa, el 85% de les quals de més de 50 anys d’edat. Actualment no arriben a les 5.000.
Aquesta evolució de la professió de bussejadores ha arribat a un punt crític en el qual el govern coreà ha fet una crida als organismes nacionals i internacionals per a que els ajudin a salvar de l’extinció aquesta professió tan admirable i tota la cultura que se’n deriva. I és que n’hi ha per alarmar-se: actualment només hi figuren registrades dues haenyo de menys de 30 anys; la resta, àvies de fins a 85 anys que surten cada dia a la mar i arriben a fer fins a 200-300 immersions en un dia perquè els surti a compte el negoci.
És per això que el govern de Jeju s’han posat les piles i ara promocionen les haenyo com una atracció turística més, elevant-les a la categoria d’heroïnes nacionals en un intent deseperat de salvar aquesta tradició de l’extinció. Malgrat això, el matriarcat que amb tant d’esforç van constituir ja no existeix més a l’illa, i ara torna a ser l’home qui porta els pantalons a casa; una llàstima.
(Ofrenes per a la deesa protectora de les haenyo, que dispositaven simbòlicament al mar després de relaitzar un banquet i un ball en el seu honor)
Això és tot. Espero que us hagi agradat llegir sobre aquestes dones tan excepcionals i que us hagin fascinat tan com a mi. Després de descobrir la seva valentia i força interior, crec sense cap mena de dubte que elles són les autèntiques heroïnes, desafiant cada dia la mar en sortir a bussejar i submergint-se fins que els pulmons aguantin, sabent els perills que hi pot haver en cada immersió. I encara que entenc que les joves actuals no vulguin seguir amb la tradició familiar, crec que el dia que l’última haenyo deixi el mar serà un dia molt trist per tota la humanitat.
(casa típica de les haenyo)
Que macooo!!!! Jo he estat a Jeju i al Museu de les Haenyo i em van fascinar tan com a tu Helena! Quines dones tan valentes! realment és una llàstima que s'estigui perdent la tradició, ho entenc perquè els temps estan canviant però no puc evitar de sentir tristor...em sento satisfeta per haver-les pogut veure en directe!
ResponEliminaQue xulo l'article i que guapes les fotos!
ResponEliminaM'ha agradat molt llegir la història sencera de les Haenyo. A mi també em va impressionar molt la vida d'aquestes dones tan valentes i tan lluitadores. Són tot un exemple de valors com la solidaritat, la perseverància, l'esforç, etc. La prova que els coreans n'estan ben orgulloses és el museu tan complet que han fet a Jeju sobre la seva vida.
Estic d'acord amb vosaltres que va ser una experiència màgica poder-les veure en directe i en plena activitat. Potser d'aquí uns anys ja no serà possible...
Jo si ve alguna haenyo a casa estic disposat a posar-me faldilles i escombrar el terra. A més li faré el dinar i li cantaré una canço.
ResponEliminaA mí també em van admirar: sobre tot aquells vestits que feien servir abans del neoprè i que estaven fets de cotó. I també les petites ofrenes destinades a les seves deeses: aiguardent, diners, arròs, bocins de nàcar, trossets de roba. Tot ficat en una barqueta que es deixava surar a la deriva...