El negoci de la picaresca a Corea (o un dia a l'Hospital)

Avui us vull parlar d'un fenòmen que no és exclusiu de Corea del Sud però que aquí adopta un caire força divertit, si més no, quan entren en joc els ajosshis i les ajumes. 

No faré un estudi ni he recercat informació, ni res. Simplement vull compartir una anècdota que em va ocórrer ahir i que crec que us farà gràcia. Però abans d'explicar-la vull comentar alguns exemples del tipus de "feines" de la qual parlaré avui, i que sens dubte donen de menjar a un gran ventall de població que sense això no tindria cap altra manera de guanyar-se el pa.

Bàsicament parlo de feines no qualificades, sovint no del tot legals, tals com recollir les llaunes de refrescos dels carrers o els cartrons (per iniciativa pròpia) per vendre-les a les fàbriques o als crematoris i treure'n unes monedes. També hi ha les senyores (molt sovint mestresses de casa) que cuinen els seus caldos picants o fan conserves i sense cap tipus de permís o de regulació es planten al carrer i amb quatre caixes monten la seva pròpia paradeta (la majoria d'aquest llocs si que estan regulats, però jo parlo d'aquelles espontànies que es veuen amb el potaje fet del matí venent gotets als vianants. O les que venen les fruites dels seus horts).

Doncs ahir vaig descobrir una altra dimensió d'aquests "chanchullos" que fan els coreans, ni més ni menys que en un dels negocis més luctratius a Corea: la salut. 

Aquí, potser per influència americana o per l'aversió a tot el que pugui semblar comunista, no hi ha seguretat social. És cert que hi ha hospitals públics, però no són gratis. Per viure aquí has de tenir una assegurança sanitària perquè si no el dia que vas a fer-te la consulta te'n claven una que et deixa amb les butxaques buides. I no parlem dels costos d'ingrés als hospitals.....

En fi, per sort, contràriament als Estats Units, aquí tot ciutadà ha de tenir assegurança segons recomana el govern, i és per això que ells mateixos n'han fet una amb preus més econòmics que pots contractar molt fàcilment. Però de totes maneres, és un servei privat i has de pagar cada visita i cada prova que et fan.

En resum, a conseqüència d'un constipat mal curat vaig haver d'anar ahir al metge. Vaig escollir l'hospital que té la meva assegurança espanyola com a referència, l'Asan Medical Center, que tal i com vaig descobrir, és un dels més competents de la ciutat. La visita va transcórrer amb normalitat, i va ser a l'hora de pagar que vaig topar amb la primera sorpresa de la visita al metge. 

En aquell hospital, com que és molt gran i està tot en coreà, el departament d'estrangers, anomenat International Clinic (on em van enviar a mi) tenia contractades unes ajumes ja grans de voluntàries, la feina de les quals era portar a l'estranger a la finestreta per pagar, i assegurar-se que ho fes tot i ràpid. Així que aquella dona enèrgica em va arrossegar per tot l'hospital, gairebé corrent, i amb la meva targeta de crèdit a la seva mà, i sense deixar-me badar boca va pagar per mi (per sort em va deixar firmar la factura xD). I després altre cop corrents cap a la saleta d'espera dels estrangers. Després em van explicar que a aquestes senyores, a pesar de ser voluntàries i no cobrar pel servei, es veu que els donen tants tíquets d'àpats de la cafeteria com estrangers han acompanyat cada dia, d'aquí que vagin a la velocitat de la llum pels passadissos de l'hospital per intentar captar al màxim de despistats com jo. 

Altre cop a la saleta em va preguntar dissimuladament si tenia una farmàcia a prop de casa on anés habitualment, i en contestar que no, es va posar en funcionament el segon mecanisme de "chanchullos" de l'hospital, que va ser apoteòsic.

Em van explicar que legalment no es poden vendre medicaments dins l'hospital, així que hauria d'anar a una farmàcia. Em va semblar normal. Llavors em van explicar que al voltant de l'hospital estava ple de farmàcies (recordem que és un negoci mooooolt lucratiu, perquè els medicaments són tots caríssims, perquè no estan cobertes per la seguretat social ni les aspirines). Doncs bé, aquestes farmàcies s'havien posat les piles i ja no es limitaven a fer-se la competència l'una al costat de l'altre, no. Tenien tota una màfia organitzada amb els hospitals, amb les noies de recepció com a còmplices, que vista fredament és d'allò més il·legal. [Haig de fer un petit incís sobre el fet que l'hospital està situat al costat d'una carretera i limitat pel riu a l'altra banda, de manera que la resta d'edificis (on hi ha les farmàcies) queden a l'altra banda de la carretera i no s'hi pot accedir a peu.]

Seguim. El procés és el següent: al pacient se li pregunta si vol comprar els medicaments ara en sortir a la farmàcia més propera. Si diu que si, la persona que té els contactes amb aquestes farmàcies s'hi posa en contacte, i aquestes amb els corredors (o xofers) per walkie-talkie. Us ho juro, dins l'hospital amb el walkie-talkie aquell dels taxistes totes les noies fent comandes!

Llavors, el qui respon primer s'endu el premi: la meva recepta. Pel walkie-talkie els reciten quins medicaments necessito i fan la comanda. Amb el meu nom i tot, molt personalitzat. Després esperes el 1r emissari ( i mentrestant t'expliquen que és molt segur, que són molt bona gent i que et limitis a seguir-los i a no fer preguntes). 

Aquest home (l'emissari núm.1) té la missió de portar-te fins la sortida de l'hospital a l'aparcament dissimuladament, fent veure que és el teu pare (recordem que tot aquest negoci és totalment IL·LEGAL i tothom ha de dissimular). Llavors com en una pel·lícula d'acció arriba un cotxe d'aquests amb els vidres polaritzats derrapant i s'obre la porta del darrere i el primer home et fica dins el cotxe mentre el conductor ja està arrencant. Mentre ens allunyàvem vaig veure que el pàrquing estava pla d'ajosshis d'aquests fincant a gent dins els cotxes i parlant pel walkie-talkie.

El conductor del cotxe passa de parlar o interactuar amb tu, tampoc li cal perquè ja li han dit a quina farmàcia s'ha de dirigir. Un cop arribats al carrer de les farmàcies, una a cada 100 m, veig un munt d'homes emmascarats i en ple camuflatge (gorra, ulleres de sol, guants i màscara) que fan el relleu més tard (en aquell moment no ho sabia). Total, el meu conductor desapareix i jo no sé ni que hi pinto aquí ni com tornaré a l'estació. No tinc temps per reflexions perquè apareix una ajuma, la feina de la qual és fer-se passar per la meva mare en cas que algú sospiti que el cotxe que m'ha deixat aqui no és el meu pare sinó un xofer de pacients il·legal. En fi, entrem a la farmàcia, i oh sorpresa! Els meus medicaments ja estan preparats, en una bosseta al meu nom i am la factura ja feta. 

[En aquest punt de la història ho trobava tot tan divertit que ja vaig passar de preguntar com sabien qui era i vaig decidir disfrutar de l'experiència de viure en viu i en directe un dels majors chanchullos - molt organitzat, això si- de la història, que segur que a més deu ser una cosa familiar i hi estan ficats els pares i fill d'una mateixa família]. 

En sortir de la farmàcia la dona em fica en un altre cotxe amb un dels emmascarats que també arranca a la carrera, passant de llarg mínim 20 corredors més que jo contés. Em pregunta on vull que em deixi, si a l'hospital per agafar un taxi (aquest cop, dels legals) o al metro/tren que vulgui, i ja posats li dic a la parada de metro d'on havia vingut.  No em diu res més en tot el viatge, però no paro de sentir pel seu walkie-talkie noves comandes dels metges i com el seu encarregat (l'home que et treu de l'hospital fins al pàrquing) li diu que s'afanyi que té més gent esperant. Mentre anem cap al metro topem amb molts altres cotxes polaritzats els conductors dels quals baixen la finestreta i el saluden o comenten la jugada, tot molt familiar. Arribem a l'estació, obre la porta i només baixar arranca per seguir el camí altre cop a l'hospital.

Conclusió: en aquest negoci sospitós que es porten farmàcies i hospitals, se'ns beneficien potser centenars de persones, perquè us asseguro que la quantitat de corredors, senyors amb walkie-talkie, cotxes polaritzats, ajumes camuflades i farmacèutics avispats que vaig veure en 20 minuts era gran, eh! Val a dir que no et sents insegur o no tens sensació de perill en cap moment, perquè de fet els pacients som la seva font d'ingressos; així que tothom em va tractar molt bé, i encara que siguin gent de poques paraules, van ser amables amb mi i molt eficients (més els hi valia, de la meva comanda depèn el seu sou!)

Així que ja ho sabeu, Corea del Sud, com a bon país encara amb cuetades així una mica cutres és un exemple més de com les persones se les ingenien totes per portar diners a casa. I això és tot, espero que us hagi agradat la meva història i que potser després de llegir-la us vingui de gust visitar aquest país tan pintoresc i semblant a Espanya pel que fa als trapicheos, chanchullos i demés negocis picarescos...