Haenyo, les sirenes coreanes

Avui després d’una llarga absència torno al blog per parlar d’unes dones fascinants, la història de les quals vam tenir el plaer de conèixer amb la família quan vam viatjar a l’illa de Jeju, al sud de la península coreana.

Abans de començar a parlar de les Haenyo, vull recalcar que l’illa de Jeju és un dels indrets més bonics on he estat (de fet, és candidata a formar part de les “New 7 Wonders of Nature”) i aquestes excepcionals dones de les quals parlaré avui són només un dels molts atractius que té l’illa. M’agradaria fer un altre article introduint-vos l’illa turísticament, però per manca de temps, he preferit deixar-ho, potser, per més endavant. Dit això, espero que gaudiu de l’article.

Definició:

Les haenyo (해녀 “海女” literalment dona del mar), altrament anomenades les sirenes coreanes, són dones bussejadores que viuen a l’illa de Jeju i representen la força i la voluntat de tota una comunitat que al llarg de la història han desafiat (i vençut) una vegada i una altra tot aquell qui posava en entredit la seva vàlua com a dones i com a bussejadores. Avui dia són el record vivient de l’únic matriarcat existent en tota la història de la península coreana i part de l’Àsia.

Les haenyo són capaces d’aguantar la respiració durant més de 2 minuts sota l’aigua i baixar a profunditats superiors als 20 metres, amb res més que un banyador i un arpó. Aquestes habilitats provenen d’una llarga tradició de fa 1.700 anys enrere, quan els habitant de l’illa de Jeju van començar a submergir-se al mar desafiant els taurons i les medusses verinoses cercant mariscs, orelles de mar, eriçons de mar, algues, pops i cloïses.

Malgrat que les haenyo s’han professionalitzat molt amb els anys, i ara ja no bussegen en les condicions precàries amb les quals bussejaven abans, la seva feina segueix essent tan dura com fa segles, en part perquè encara avui dia es capbussen sense emprar cap tipus d’equipament de busseig, confiant únicament en els seus pulmons.

Quan realitzen les seves immersions van equipades únicament amb un vestit de neoprè, unes ulleres aquàtiques, un cinturó de pedres que les manté equilibrades i un cabaç acabat en xarxa on van guardant tot el que recol·lecten del mar.

Història:

Sembla ser que fins fa pocs segles a Jeju només podien fer aquesta feina de busseig els homes. Però va arribar un dia en el qual ja no els reportava beneficis, perquè era una feina molt dura i havien de pagar impostos molt elevats al govern per tenir dret a submergir-se. Irònicament, les dones, en ser considerades inferiors als homes segons la doctrina Confucionista (la religió oficial de Corea en aquells temps), no havien de pagar aquests impostos, ja que no es contemplava que poguessin treballar més enllà de la seva llar. Així doncs, per tal de mantenir les famílies, les dones es van convertint en les úniques bussejadores de Jeju (en aquella època, la feina més mal vista i pagada de totes). Malgrat això, amb el temps van descobrir que era una feina que se’ls donava millor a elles que a ells, perquè les dones no tenen tan de greix corporal i a més tenen una capacitat innata per mantenir els seus cossos calents durant les immersions. Així doncs, les nenes començaven a aprendre l’ofici als 6-7 anys i ja no deixaven el mar fins que morien (diuen, a més, que les haenyo tenen tendència a viure molt de temps, la qual cosa els permet submergir-se fins als 90 anys, si gaudeixen de bona salut).

Com que la venda de productes del mar era la principal font d’aliment de l’illa, les haenyo de seguida es van convertir en la principal font d’ingressos de cada familia jejuenca, i això va derivar en la formació de la primera i única societat matriarcal coneguda a Corea.

Paral·lelament, com que no hi havia mar per a totes, grups d’intrèpides haenyo van deixar Jeju i se’n va anar a diversos punts del mapa a fer la mateixa feina però en mars diferents. És el cas de les haenyo que van anar a la Xina, al Japó o a Rússia i s’hi van quedar a viure, fundant a més una escola de haenyo i instruint a les locals en l’art del busseig a “l’estil haenyo”. Cal destacar la labor que van fer al Japó, on van donar lloc a les “ama”, les famoses bussejadors de perles japoneses, que ho van aprendre tot de les seves germanes les haenyo; i no podem oblidar les intrèpides que van establir-se a Vlasivostok (Rússia) – us imagineu submergir-vos en aquelles gèlides aigües quan encara no s’havia inventat el neoprè?

 (Ama japoneses)

Matriarcat i Lluita:

L’estatus de matriarcat a les llars de Jeju no es va assolir sense abans haver de lluitar aferrissadament contra els seus propis marits, el govern, la religió i finalment els invasors japonesos. Les dones de Jeju es van anar convertint, poc a poc i victòria a victòria, en les autèntiques heroïnes d’un poble que fins fa poc (i com passa sempre) no els ha sabut reconèixer la feina feta.

Com hem dit abans, gràcies als beneficis que aconseguien recol·lectant fruits del mar, les haenyo es van convertir en el cap de família i cap de la comunitat. Per entendre aquest fenòmen, cal tenir també en compte que la major part dels homes van decantar-se per la pesca i durant 6 mesos l’any eren fora de casa a alta mar, deixant els afers de la comunitat i de la llar aparcats. Naturalment, les dones van prendre el seu rol i van començar a gestionar els seus pobles, creants a més tota una nova corrent religiosa (basada en rituals shamanistes) que tenia la base en la mitològia marina i girava al voltant de la seva deesa del Mar, que les protegia dels perills durant les immersions i els donava bona sort en la recol·lecta.

Així doncs, mentre els pocs homes que quedaven a l’illa s’ocupaven dels nens i de la llar, les dones portaven el pa a casa i i administraven els bèns de la comunitat.

Aquest canvi de mentalitat xocava totalment amb la cultura confucionista de subjugació de la dona, per la qual cosa les haenyo es van convertir en el principal enemic del govern central coreà i dels seus propis marits. Als marits va ser fàcil convèncer-los quan van veure que les dones els posaven un plat calent cada dia a taula, però el govern va fer els impossibles per tornar a “domesticar” aquelles dones. Malgrats els seus esforços opresors entre els quals destaquen detencions policials, coaccions, amenaces, boicots mercantils i absurdes regulacions segons les quals les dones no podien bussejar perquè (en aquella època) no duien res més que una fina camisa de cotó durant les immersions, es van haver de rendir i van decidir fer la vista grossa i deixar les haenyo tranquiles, assegurant-se, però, que aquesta onada “feminista” no arribava a la península.

Finalment, cal explicar el paper clau que van tenir les Haenyo durant la invasió japonesa de finals de segle XIX i principis de segle XX. Com molts ja sabeu els japonesos durant la seva etapa expansionista i imperialista van envaïr Corea, van matar-ne la família reial i van annexar la península coreana al Japó com una colònia més. Van governar Corea durant gairebé 50 anys (el famosos “anys de la vergonya” segons els coreans) ajaponesant el país tant com van poder (parlem de repressió política, cultural i religiosa – van arribar a prohibir el coreà i imposar el japonès!).

[Incís: Afortunadament en perdre la II Guerra Mundial els japonesos van perdre també el poder sobre Corea, malgrat que fou aquest buit de poder momentani, junt amb la voluntat tan d’EUA com de Russia de quedar-se amb el “botí” del país sense “amo” l’origen de la guerra civil coreana i la posterior divsió Nord-Sud].

En fi, tornem enrere. Quan els japonesos van arribar a Jeju disposats a conquerir també aquesta illa i endur-se’n les dones cap al Japó per convertir-les en confort women (500.000 dones coreanes que van segrestar i dur al Japó per convertir-les en esclaves sexuals de les tropes japoneses – un altre dels molts crims contra la humanitat dels que els japonesos van quedar impunes), les nostres admirables Haenyo van sortir en defensa del seu poble i la seva gent, i segons diuen van lluitar tan aferrissadament contra els invasors, fins i tot arribant a la lluita cos a cos, que s’han convertit en el referent de la resistència coreana als japonesos.

Val a dir que no van poder fer fora els invasors de l’illa i que en el procés de resistència van morir molts homes i dones (els japonesos exterminaven pobles sencers afusellant-los o calant-los foc mentre dormien); però va ser la seva demostració de força i tenacitat que va fer que els japonesos perdessin l’interés en conquerir l’illa a costa d’importants baixes entre les seves files i es van limitar a deixar-hi un petit exèrcit per sufocar els insurgents cada cop que tornaven a revoltar-se. També diuen que van intentar prohibir les haenyo fer la seva feina, però després d’una demostració de poder per part de les sirenes coreanes i els seus arpons, les van deixar tranquiles.

[He intentat trobar quin paper va jugar Jeju i les seves heroïnes durant la posterior guerra civil, però no hi ha massa informació llevat del detall que de seguida va ser ocupada pels americans i utilitzada com a base d’operacions, i malgrat que sembla que s’hi van produir algunes batalles importants, on van morir bàsicament civils (danys col·laterals), la guerra entre comunistes i capitalistes es va produir més aviat a la península. Però recentment he trobat una fotografia de coreanes entrenades per a fer de soldades durant la guerra en uns camps d'entrenament especials femenins a Jeju. Aqui les tenim:]

Evolució i perill d’extinció:

Els anys han anat passant des d’ençà i la importància sobre l’economia de Jeju que un dia van tenir les bussejadores l’ha guanyat a pols el turisme.

Durant la dècada dels ‘50 hi havia registrades a Jeju 30.000 haenyo i no va ser fins la dècada dels ’70 que aquesta professió i els seus beneficis van fer un tomb inesperat. En aquells temps van començar a exportar orelles de mar, nàcar i cloïses al Japó, qui pagava quantitats astronòmiques per aquests béns tan preuats. Això va permetre les haenyo fer-se d’or o si més no recaptar suficients diners per comprar una casa a la capital i enviar les filles a la universitat. Moltes van deixar de treballar en constatar que podien viure la resta de la seva vida del havien guanyat i/o dels sous del marits i els fills en el sector del turisme. Per això el 2003 es van registrar només 5.650 haenyo en tota l’illa, el 85% de les quals de més de 50 anys d’edat. Actualment no arriben a les 5.000.

Aquesta evolució de la professió de bussejadores ha arribat a un punt crític en el qual el govern coreà ha fet una crida als organismes nacionals i internacionals per a que els ajudin a salvar de l’extinció aquesta professió tan admirable i tota la cultura que se’n deriva. I és que n’hi ha per alarmar-se: actualment només hi figuren registrades dues haenyo de menys de 30 anys; la resta, àvies de fins a 85 anys que surten cada dia a la mar i arriben a fer fins a 200-300 immersions en un dia perquè els surti a compte el negoci.

És per això que el govern de Jeju s’han posat les piles i ara promocionen les haenyo com una atracció turística més, elevant-les a la categoria d’heroïnes nacionals en un intent deseperat de salvar aquesta tradició de l’extinció. Malgrat això, el matriarcat que amb tant d’esforç van constituir ja no existeix més a l’illa, i ara torna a ser l’home qui porta els pantalons a casa; una llàstima.

 Un exemple de la promoció i divulgació de la història i la vida de les haenyo el podem trobar al Jeju Haenyeo Museum, obert el 2006 i que conté moltíssima informació interssantíssima sobre la vida d’aquestes dones, amb la roba i els utensilis cedits per elles mateixes que utilitzaven les seves avantapssades i fotografies inèdites, així com informació detallada sobre la resistència anti-japonesa que van capitanjar. Val molt la pena. http://www.haenyeo.go.kr/

(Ofrenes per a la deesa protectora de les haenyo, que dispositaven simbòlicament al mar després de relaitzar un banquet i un ball en el seu honor)

Això és tot. Espero que us hagi agradat llegir sobre aquestes dones tan excepcionals i que us hagin fascinat tan com a mi. Després de descobrir la seva valentia i força interior, crec sense cap mena de dubte que elles són les autèntiques heroïnes, desafiant cada dia la mar en sortir a bussejar i submergint-se fins que els pulmons aguantin, sabent els perills que hi pot haver en cada immersió. I encara que entenc que les joves actuals no vulguin seguir amb la tradició familiar, crec que el dia que l’última haenyo deixi el mar serà un dia molt trist per tota la humanitat. 

 (casa típica de les haenyo)

El negoci de la picaresca a Corea (o un dia a l'Hospital)

Avui us vull parlar d'un fenòmen que no és exclusiu de Corea del Sud però que aquí adopta un caire força divertit, si més no, quan entren en joc els ajosshis i les ajumes. 

No faré un estudi ni he recercat informació, ni res. Simplement vull compartir una anècdota que em va ocórrer ahir i que crec que us farà gràcia. Però abans d'explicar-la vull comentar alguns exemples del tipus de "feines" de la qual parlaré avui, i que sens dubte donen de menjar a un gran ventall de població que sense això no tindria cap altra manera de guanyar-se el pa.

Bàsicament parlo de feines no qualificades, sovint no del tot legals, tals com recollir les llaunes de refrescos dels carrers o els cartrons (per iniciativa pròpia) per vendre-les a les fàbriques o als crematoris i treure'n unes monedes. També hi ha les senyores (molt sovint mestresses de casa) que cuinen els seus caldos picants o fan conserves i sense cap tipus de permís o de regulació es planten al carrer i amb quatre caixes monten la seva pròpia paradeta (la majoria d'aquest llocs si que estan regulats, però jo parlo d'aquelles espontànies que es veuen amb el potaje fet del matí venent gotets als vianants. O les que venen les fruites dels seus horts).

Doncs ahir vaig descobrir una altra dimensió d'aquests "chanchullos" que fan els coreans, ni més ni menys que en un dels negocis més luctratius a Corea: la salut. 

Aquí, potser per influència americana o per l'aversió a tot el que pugui semblar comunista, no hi ha seguretat social. És cert que hi ha hospitals públics, però no són gratis. Per viure aquí has de tenir una assegurança sanitària perquè si no el dia que vas a fer-te la consulta te'n claven una que et deixa amb les butxaques buides. I no parlem dels costos d'ingrés als hospitals.....

En fi, per sort, contràriament als Estats Units, aquí tot ciutadà ha de tenir assegurança segons recomana el govern, i és per això que ells mateixos n'han fet una amb preus més econòmics que pots contractar molt fàcilment. Però de totes maneres, és un servei privat i has de pagar cada visita i cada prova que et fan.

En resum, a conseqüència d'un constipat mal curat vaig haver d'anar ahir al metge. Vaig escollir l'hospital que té la meva assegurança espanyola com a referència, l'Asan Medical Center, que tal i com vaig descobrir, és un dels més competents de la ciutat. La visita va transcórrer amb normalitat, i va ser a l'hora de pagar que vaig topar amb la primera sorpresa de la visita al metge. 

En aquell hospital, com que és molt gran i està tot en coreà, el departament d'estrangers, anomenat International Clinic (on em van enviar a mi) tenia contractades unes ajumes ja grans de voluntàries, la feina de les quals era portar a l'estranger a la finestreta per pagar, i assegurar-se que ho fes tot i ràpid. Així que aquella dona enèrgica em va arrossegar per tot l'hospital, gairebé corrent, i amb la meva targeta de crèdit a la seva mà, i sense deixar-me badar boca va pagar per mi (per sort em va deixar firmar la factura xD). I després altre cop corrents cap a la saleta d'espera dels estrangers. Després em van explicar que a aquestes senyores, a pesar de ser voluntàries i no cobrar pel servei, es veu que els donen tants tíquets d'àpats de la cafeteria com estrangers han acompanyat cada dia, d'aquí que vagin a la velocitat de la llum pels passadissos de l'hospital per intentar captar al màxim de despistats com jo. 

Altre cop a la saleta em va preguntar dissimuladament si tenia una farmàcia a prop de casa on anés habitualment, i en contestar que no, es va posar en funcionament el segon mecanisme de "chanchullos" de l'hospital, que va ser apoteòsic.

Em van explicar que legalment no es poden vendre medicaments dins l'hospital, així que hauria d'anar a una farmàcia. Em va semblar normal. Llavors em van explicar que al voltant de l'hospital estava ple de farmàcies (recordem que és un negoci mooooolt lucratiu, perquè els medicaments són tots caríssims, perquè no estan cobertes per la seguretat social ni les aspirines). Doncs bé, aquestes farmàcies s'havien posat les piles i ja no es limitaven a fer-se la competència l'una al costat de l'altre, no. Tenien tota una màfia organitzada amb els hospitals, amb les noies de recepció com a còmplices, que vista fredament és d'allò més il·legal. [Haig de fer un petit incís sobre el fet que l'hospital està situat al costat d'una carretera i limitat pel riu a l'altra banda, de manera que la resta d'edificis (on hi ha les farmàcies) queden a l'altra banda de la carretera i no s'hi pot accedir a peu.]

Seguim. El procés és el següent: al pacient se li pregunta si vol comprar els medicaments ara en sortir a la farmàcia més propera. Si diu que si, la persona que té els contactes amb aquestes farmàcies s'hi posa en contacte, i aquestes amb els corredors (o xofers) per walkie-talkie. Us ho juro, dins l'hospital amb el walkie-talkie aquell dels taxistes totes les noies fent comandes!

Llavors, el qui respon primer s'endu el premi: la meva recepta. Pel walkie-talkie els reciten quins medicaments necessito i fan la comanda. Amb el meu nom i tot, molt personalitzat. Després esperes el 1r emissari ( i mentrestant t'expliquen que és molt segur, que són molt bona gent i que et limitis a seguir-los i a no fer preguntes). 

Aquest home (l'emissari núm.1) té la missió de portar-te fins la sortida de l'hospital a l'aparcament dissimuladament, fent veure que és el teu pare (recordem que tot aquest negoci és totalment IL·LEGAL i tothom ha de dissimular). Llavors com en una pel·lícula d'acció arriba un cotxe d'aquests amb els vidres polaritzats derrapant i s'obre la porta del darrere i el primer home et fica dins el cotxe mentre el conductor ja està arrencant. Mentre ens allunyàvem vaig veure que el pàrquing estava pla d'ajosshis d'aquests fincant a gent dins els cotxes i parlant pel walkie-talkie.

El conductor del cotxe passa de parlar o interactuar amb tu, tampoc li cal perquè ja li han dit a quina farmàcia s'ha de dirigir. Un cop arribats al carrer de les farmàcies, una a cada 100 m, veig un munt d'homes emmascarats i en ple camuflatge (gorra, ulleres de sol, guants i màscara) que fan el relleu més tard (en aquell moment no ho sabia). Total, el meu conductor desapareix i jo no sé ni que hi pinto aquí ni com tornaré a l'estació. No tinc temps per reflexions perquè apareix una ajuma, la feina de la qual és fer-se passar per la meva mare en cas que algú sospiti que el cotxe que m'ha deixat aqui no és el meu pare sinó un xofer de pacients il·legal. En fi, entrem a la farmàcia, i oh sorpresa! Els meus medicaments ja estan preparats, en una bosseta al meu nom i am la factura ja feta. 

[En aquest punt de la història ho trobava tot tan divertit que ja vaig passar de preguntar com sabien qui era i vaig decidir disfrutar de l'experiència de viure en viu i en directe un dels majors chanchullos - molt organitzat, això si- de la història, que segur que a més deu ser una cosa familiar i hi estan ficats els pares i fill d'una mateixa família]. 

En sortir de la farmàcia la dona em fica en un altre cotxe amb un dels emmascarats que també arranca a la carrera, passant de llarg mínim 20 corredors més que jo contés. Em pregunta on vull que em deixi, si a l'hospital per agafar un taxi (aquest cop, dels legals) o al metro/tren que vulgui, i ja posats li dic a la parada de metro d'on havia vingut.  No em diu res més en tot el viatge, però no paro de sentir pel seu walkie-talkie noves comandes dels metges i com el seu encarregat (l'home que et treu de l'hospital fins al pàrquing) li diu que s'afanyi que té més gent esperant. Mentre anem cap al metro topem amb molts altres cotxes polaritzats els conductors dels quals baixen la finestreta i el saluden o comenten la jugada, tot molt familiar. Arribem a l'estació, obre la porta i només baixar arranca per seguir el camí altre cop a l'hospital.

Conclusió: en aquest negoci sospitós que es porten farmàcies i hospitals, se'ns beneficien potser centenars de persones, perquè us asseguro que la quantitat de corredors, senyors amb walkie-talkie, cotxes polaritzats, ajumes camuflades i farmacèutics avispats que vaig veure en 20 minuts era gran, eh! Val a dir que no et sents insegur o no tens sensació de perill en cap moment, perquè de fet els pacients som la seva font d'ingressos; així que tothom em va tractar molt bé, i encara que siguin gent de poques paraules, van ser amables amb mi i molt eficients (més els hi valia, de la meva comanda depèn el seu sou!)

Així que ja ho sabeu, Corea del Sud, com a bon país encara amb cuetades així una mica cutres és un exemple més de com les persones se les ingenien totes per portar diners a casa. I això és tot, espero que us hagi agradat la meva història i que potser després de llegir-la us vingui de gust visitar aquest país tan pintoresc i semblant a Espanya pel que fa als trapicheos, chanchullos i demés negocis picarescos...

Arriba la POLS ASIÀTICA (Pols groga)!

En primer lloc, aprofito per reiterar que aqui a Corea no hi ha perill de radiació ni de cap tipus causat pel terratrèmol/tsunami del Japó, perquè des de sempre el vent ha bufat d'oest a est, de manera que totes les conseqüències medioambientals de la catàstrofe japonesa se les endurà mar endins i potser arriben als americans i canadencs. 

Però per aquesta mateixa raó, aquí a Corea, des de temps remots, ens veiem afectats per un fenòmen anomenat Hwangsa (황사, 黃沙 - huangsha en xinès i kousa en japonès), que en català, segons la vikipèdia, es pot traduir per: pols groga, sorra groga, vent groc o tempestes de sorra de la Xina. Les autoritats han avisat que aquesta pols podria arribar a Corea del Sud aquesta setmana o la vinent (normalment la temporada de tempestes de sorra a l'Àsia comença a finals de març i pot durar fins a finals d'abril).

Definició:

Fenomen meteorològic estacional (es produeix bàsicament a la primavera) que afecta la major part de l'est asiàtic. Aquesta pols groga s'origina als deserts de Mongòlia (desert del Gobi) i del nord de la Xina i del Kazakhstan, on els forts vents de superfície i les tempestes de pols aixequen núvols densos de partícules sòlides, fines i seques. Els vents atmosfèrics arrosseguen aquests núvols cap a l'est, passant per la Xina i arribant a Rússia oriental, Corea del Nord, Corea del Sud i el Japó. "Afortunadament", aquestes partícules cada cop viatgen més lluny, i com que ara sovint arriben fins als Estats Units, aquests insten a la comunitat internacional a fer-hi alguna cosa per aturar les catàstrofes naturals que la tempesta provoca, cosa que fins ara ningú no havia fet perquè, parlant clar: a qui li interessen els núvols de pols groga que hi puguin haver a la Xina?

Aquesta pols asiàtica no deixaria de ser un fenomen metorològic empipador però inofensiu si no fos perquè des de la dècada dels 90 s'ha convertit en un problema molt seriós a causa dels contaminants industrials xinesos (producte de la ràpida i descontrolada industrialització xinesa) i de la desertificació xinesa cada vegada més greu, així com de la sequera a la zona del mar d'Aral  (Kazakhstan), conseqüència del fracàs en el pla d'agricultura soviètic.  

Així doncs, les primeres constatacions d'aquest fenòmen a Corea del Sud daten del 174 aC, durant la dinastia Silla. En aquell moment aquestes tempestes es coneixien amb el nom de Woo-To 雨土 (literalment, "pluja de terra") i els coreans creien que eren causades per un déu enfadat que els enviava pols en comptes de pluja o neu. Les tempestes han seguit arribant a Corea des d'ençà, el problema, com deia, és que ara la pols no està formada simplement per partícules de sorra sinò per partícules de contaminants industrials provinents de les indústries xineses que no tenen mesures de seguretat òptimes ni cap mena de control mediambiental.

Components contaminants:

Sulfur (un component de la pluja àcida), sutge, cendra, monòxid de carboni i altres contaminants tòxics que contenen metalls pesats (entre d'altres, mercuri, cadmi, crom, arsènic, plom, zinc i cobre) i altres cancerígens, acostumen a acompanyar aquestes tempestes de pols, així com també virus, bacteries, fongs, pesticides, antibiòtics, amiant, herbicides, ingredients plàstics, productes de la combustió i ftalats.

Efectes i conseqüències:

Humans: Les àrees afectades per la pols experimenten una reducció de la visibilitat (tot es veu en color sèpia) i s'ha demostrat que la pols causa diversos problemes de salut, els més comuns mal de gola i asma en persones que mai abans no havien presentat aquestes dolències. Les autoritats recomanen que s'evitin o minimitzin les activitats a l'aire lliure; i segons la gravetat de les tempestes, es pot arribar a prohibir als ciutadans sortir al carrer, o s'eximeix als nens d'anar a l'escola per períodes que poden arribar a les 2 setmanes. El més habitual és indicar als ciutadans que portin mascareta sempre que surtin a l'exterior i que beguin molta aigua, per tal de mantenir la gola sempre hidratada i per ajudar a neutralitzar la pols que es pugui aspirar. Per a les persones asmàtiques o amb d'altres infeccions respiratòries aquesta sorra pot ser mortal. Estudis han demostrat que la pols incrementa l'índex de mortalitat diària en un 1.7% a les zones afectades.

Salut: Les persones que viuen lluny de la font de la pols (com els coreans o els japonesos) són qui tenen més a perdre, perquè s'exposen a partícules de sorra més fina, quasi invisible, que ve de molt lluny passant per molts punts contaminants. Aquesta pols, en ser més fina, és fàcil d'inhalar i de que arribi cap al fons dels pulmons ràpidament (la pols més grossa que apareix a la Xina és massa gran per ser inhalada profundament). Així doncs, després de l'inhalació, la pols causa ferides en el teixit pulmonar i també pot induir a càncers i malalties pulmonars. 

NOTA: Els qui estigueu ara a Corea o al Japó i us avisin d'una tempesta de sorra, HIDRATEU-VOS LES VIES RESPIRATÒRIES CONSTANTMENT, BEBENT MOLTA AIGUA I MOQUEU-VOS SOVINT! AH, I NO OBLIDEU PORTAR LA MASCARETA POSADA EN TOT MOMENT QUAN SORTIU AL CARRER!

Sòl: Malgrat que la sorra per si mateixa no és perjudicial per al sòl de forma directa, a causa del sulfur i de les pluges àcides que deriven d'aquestes tempestes de sorra, sovint destrueixen les terres de conreu degradant el terreny a curt termini, i les restes de cendra, sutge, metalls pesants i materials biològics nocius cobreixen la superfície dels conreus i els aqüífers amb aquests contaminants. 

Fauna: Les tempestes de pols, en destruïr els cultius i els hàbitats, interfereixen direcatament en la reproducció animal i en la seva salut. Però els coralls marins són els qui en pateixen les conseqüències de forma més dramàtica provocant, la desertització del sòl marí. A més, els metalls tòxics es propaguen a través de la cadena alimentària, del peix més petit al mamífer més gran. 

Societat: En reduir-se la visibilitat aèria, hi ha moltes cancel·lacions de vols, i s'han d'anul·lar els viatges per carretera (sobretot dels camions de mercaderies) i les activitats a l'aire lliure. De tot això en deriven grans pèrdues econòmiques. 
(Apunt que exemplifica l'abast de la tragèdia econònimca: El diari Korea Times va publicar que la neteja d'un sol avió jumbo costa 3 milions de wons, perquè calen 20.000 litres d'aigua i 6 hores de feina per deixar-lo útil per tornar a volar.)

Gravetat:

El país més afectat és la Xina: A Shanghai, l'abril de 2007 es va registrar un índex de qualitat de l'aire de 500 (recordem que un índex de 300 es considera "perillós", perquè qualsevol que superi 200 ja no és sa). La desertificació s'ha intensificat en aquest país provocant que 1.740.000 km² de terreny es converteixi en "àrid" i infèrtil, situació que afecta directament 400 milions de persones que viuen d'una manera o altra del conreu. 

Les pèrdues econòmiques directes estan valorades en 54.000 milions de yuan - moneda xinesa  (7.000 milions de dòlars) anuals, segons les gràfiques del SFA. D'altra banda, l'escalfament global, així com el fenomen d'El Niño, juguen un paper cruacial en les tempestes de sorra asiàtica, perquè les capes de gel que es formen a l'hivern podrien retenir la pols i evitar que s'escampès si no s'estiguessin fonent de forma alarmant.

Intent de millorar la situació:

Encara que en els últims anys, Corea del Sud i la Xina han iniciat programes de reforestació de la zona on s'originen les tempestes, no s'ha detectat cap millora substancial; és més, cada any anem de mal en pitjor. L'abril de 2006, els meteoròlegs sud-coreans van informar de la pitjor tempesta de pols groga en quatre anys (i pel que he llegit, la de l'any passat va ser molt greu també).

El Japó, un altre dels damnificats, també ha donat diners, equipaments, i coneixements a la causa, amb la intenció d'instal·lar filtres de sulfur a les plantes industrals que utilitzen carbó a la Xina (que cal ressaltar que no compleixein ni el més mínim dels controls mediambientals; en altres paraules, que s'estàn carregant el planeta i a nosaltres de retruc). 

Val a dir, però, que la Xina també ha fet un intent de millorar la situació (que ha quedat en res), i sota la pressió internacional (sobretot la dels americans que no els fa cap gràcia que els arribi la pols asiàtica a les seves terres), han replantat les àrees desertes, amb ni més ni menys que 12.000 milions d'arbres, segons ells mateixos afirmen. Però això no ha servit de gaire, perquè els vents són tan forts  que els arbrets acabats de plantar són tombats sense miraments. [Curiosos són els rumors dels qui afirmen que els xinesos en comptes de plantar arbres han pintat els vessants i las faldes de les muntanyes de verd per camuflar la desertització! xD]

Per acabar, dos enllaços que he trobat. El primer té l'interès de ser un reportatge que va emetre TV3 al 2008, malgrat que online només hi ha el resum del programa i el tema que ens interessa només ocupa 30 segons del vídeo. Malgrat això, val la pena fer-hi un cop d'ull: --> Vídeo de TV3 que parla sobre el tema (minut 1 a 1:30)

La pols xinesa ofega Corea: 

El creixement econòmic accelerat de la Xina té conseqüències negatives en la salut dels coreans del sud.

"Fa pocs dies, les escoles d'aquest país van tancar per la tempesta de sorra barrejada amb compostos tòxics que va arribar des del país veí. Les tempestes es formen al desert de Gobi i quan passen per zones molt industrialitzades arrosseguen substàncies nocives. S'estima que, a Corea, aquest fenomen provoca anualment 165 morts prematures i problemes de salut a vora dos milions de persones. Les pèrdues econòmiques es calculen en més de 4.000 milions d'euros."

En segon lloc tenim la pàgina web oficial del centre meteorològic de Corea del Sud, amb imatges reals en satèlit i diagrames de l'evolució de la sorra asiàtica, previsió meteorològica per als propers 4 dies, consells i demés.  --> Web del servei meteorològic coreà que ofereix informació a temps real sobre la pols asiàtica.

I, finalment, com ja és habitual en el meu blog, unes quantes imatges de Corea dels Sud i Seoul durant aquest fenòmen!

(Com sempre, les ajumes posant la nota còmica al drama. He trobat una web molt divertida que s'anomena "Asian Dust Fashion" amb tot de fotografies dels invents que monten les ajuma per protegir-se de la pols. Aquí a dalt hi ha alguns exemples... :D)